Pla, Sagarra, escudella i carn d’olla

Aquests dies d’advent he convençut la mare que el dia de Nadal torni a fer escudella i carn d’olla. Feia anys que s’havia deixat endur per la xaronada de les gambes, l’excés del pica-pica i la contundència dels rostits. Ara, per sort, tornem a la normalitat d’ennoblir, per Nadal, la menja més antiga, sàvia i quotidiana del país.

A El que hem menjat, Josep Pla diu que, quan era un infant, “l’escudella i carn d’olla es menjava sis dies de la setmana, i el diumenge es reposava, amb l’arròs dominical”. I Josep M. de Sagarra, al primer volum de les Memòries, s’imagina un seu avantpassat “ingerint, segons la gana del moment, la típica escudella i l’excel·lent carn d’olla que, des del primer comte sobirà de Barcelona, han estat l’aliment de tot el país, tant dels nobles com dels burgesos, com de la menestralia i de la pagesia; el sa aliment que ha nodrit la nostra família durant quatre segles i que jo mateix he digerit a diari fins que va esclatar la guerra de l’any 14.”

Llegir Pla i Sagarra pot dur a l’equívoc de pensar que tot quisqui, a Catalunya, omplia a diari el plat fondo amb escudella i el pla amb carn i verdura. Cosa que no és exacta. La veritat és que moltes escudelles clarejaven i que les alegries de l’olla variaven segons l’època i el lloc, com es pot comprovar en el llibre La Catalunya rància. Les condicions de vida materials de les classes populars a la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques, de Llorenç Prats (Altafulla, 1996).

En aquest llibre captivador, Prats extracta la topografia que el 1901 redacta el metge Vilà i Olesa, el qual, tocant a Tortosa, diu que “la alimentación de la clase jornalera, especialmente labradora, está formada por regla general a base de substancias vegetales”. També hi ha el testimoni d’un metge d’Aldover, el qual dóna entenent que la gent humil d’aquesta vila no treia el ventre de pena: “puede decirse que la alimentación queda reducida a pan, judías, lentejas, patatas y verduras”. Un es pot afigurar l’escena del dinar només donant un cop d’ull als pocs números que aporta el d’Aldover: “El kilo de carne cuesta en Aldover dos pesetas con treinta céntimos; un jornalero que gana una peseta o cinco reales es imposible que la pueda tomar de alimento. […] Los obreros que ganan dos pesetas, que son muy pocos, aunque tienen más jornal, tampoco pueden permitirse el lujo de comer carne sino raras veces.”

En resum, que Pla i Sagarra eren uns senyors que la ballaven grassa i s’atipaven a cor què vols, però més enllà del seu cercle de coneixences hi havia qui-sap-lo de gent que posava aigua a bullir amb un os gastat, dues fulles de bleda i quatre cigrons, i la carn se l’havien d’imaginar. Com l’arròs engrogat dels herois famolencs de les rondalles mallorquines. Com els ventres enrajolats que somiaven truites.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Pla. Josep M. de Sagarra. Llorenç Prats. Antropologia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Pla, Sagarra, escudella i carn d’olla

  1. Alberich ha dit:

    Cap els anys cinquanta del segle XX, la menja habitual d’una casa de treballadors ( la meva) al Vallès, era: Un esmorzar a base de sopes de pa (eixut i guardat dels dies anteriors), bullit o escaldat amb un all o una ceba. Un bol de llet amb més pa. Dinar: Escudella (fideus, de vegades amb arròs i brou de bullida de menuts i ossos, que ja es venien com a tall pel ‘caldo’, i alguna verdura) Una taronja o una fruita del temps. Berenar: Una llesca de pa amb oli i sucre, o amb vi, o amb una presa de xocolata o amb una llesca de codonyat.Sopar: El que a la Cerdanya en diuen ‘trinxat’: Patates i col bullides, amanides amb l’oli d’ una fregida de cansalada. Un bol de llet i més pa. Els diumenges es canviava l’escudella del dinar per uns macarrons, o un arròs , un conill guisat, criat a l’eixida de casa (els seus menuts anaven a l’escudella diària) i amanida d’enciam a l’època. Per esmorzar podia haver-hi xocolata. L’escudella de la que en parlen Pla i Sagarra, té la virtut de fer-se més grassa o més magra, segons la butxaca, per la qual cosa ha estat la menja tradicional durant molts anys, com molt bé descrius. Salut.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Caram, Ramon!, has descrit la dieta completa d'una família obrera de fa seixanta anys. Gràcies per l'informe, que és molt interessant -això de les sopes de pa em ve de nou. Passada la fam de la postguerra, l'aportació de proteïnes a les taules humils va tornar als índexs dels anys deu i vint del segle passat. I deunidó com curtejava la carn, i que primes eren les llesques!Quan Pla i Sagarra eren dos marrecs, a l'olla s'hi ficava el que es tenia i a pesar de l'escassesa tothom s'escalfava la panxa. Vistes les topografies mèdiques que ha recollit Prats, a mi em fa l'efecte que hi havia diferències territorials marcades. A comarques com el Vallès i el Maresme, per exemple, sempre hi havia amb què fer bullir l'olla, però al Segrià, la Terra Alta o el Baix Ebre, ai!, allí molts jornalers es penjaven les barres al sostre.Salutacions. I bon Nadal.

  3. Alberich ha dit:

    A la costa del Baix Empordà es diu,referint-se a la magror econòmica dels antics pescadors, que "eren tan pobres que nomes podien menjar llagosta", la qual cosa sembla una paradoxa…Salut i bones festes!

  4. Clidice ha dit:

    A casa, del pla de Lleida, la passaven amb escudella i, sobretot molta verdura amb trunfes. Rostes de cansalada, arengades i anar raccionant el tupí, si havies pogut matar un porc. És clar que a casa de mon pare la ballaven més magra, eren rojos, que a casa de ma mare que no "s'havien significat". Però sembla que la mancança més gran venia del pa. L'àvia anava amb els xiquests a espigolar els camps de blat, per poder fer una mica de farina.El que compten en Pla i en Segarra sembla més aviat d'aquells de casa bona o dels que van a menjar a la fonda.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s