De la perillositat social dels teletubbies

Els teletubbies desperten força suspicàcies entre els pares amb inquietuds educadores. Amb raó. Tinky Winky, Dipsy, Laa-Laa i Po fan poses d’innocència pueril i en el fons són unes gates maules. Ull viu! Aquest matí les menudes de casa se’ls miraven com aquell qui res i jo sentia un calfred que escalava l’espinada cul amunt, fins al bescoll.

¿Sabeu què passa? Que aquests ninons creixen com tomaqueres sense asprar, així com volen, sense hàbits ni normes ni límits, sense adults que els diguin “això està bé i això està malament”. Si volguessin, arrasarien les flors de la praderia i el nadó que fa de sol encara els riuria la gràcia. No hi ha ningú per renyar-los, ningú que mogui el dit índex davant seu fent “no, no, nooooo”. És cert que hi ha una veu en off que surt d’un periscopi, però la fantasma es limita a anunciar l’hora d’anar a dormir i poca cosa més. ¿On són els pares o els tutors legals d’aquesta patuleia? ¿Com es comportaran aquests marrecs quan arribin a l’edat de la malsofridura? Tenen tots els números per ser alumnes conductuals (que és l’eufemisme que fa servir el gremi de l’ensenyament per no haver de dir el nom de la cosa).

Quan nosaltres érem nens, això no passava. Heidi era orfe, sí, però tenia un tutor legal esplèndid: l’avi. Marco tenia mare, i tota la seva peripècia consistia precisament a buscar-la –com ha de ser. Fins i tot Vicky el víking havia de passar per dures negociacions domèstiques abans de córrer a l’aventura. I avui mateix, al Súper3, l’esburbat d’en Mic té el contrapès assenyat d’en Cinc Segons, que prou que se’l veu més grandet i formal que el seu amic.

¿Quan inventaran un obstructor dels programes que posen en perill la condreta educació dels nostres fills? Jo en vull un.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Educació. Filles. De per riure. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a De la perillositat social dels teletubbies

  1. Clidice ha dit:

    ei ei ei, que el Coyote i el Correcaminos no tenien mare eh! ;P ànims, les televisions tenen un botó que si el pitges fa que s'apaguin. És un exercici que fèiem sovint amb els meus fills, és clar que això volia dir haver de dedicar-los temps, o fer-los plegar mitjons, o que t'anessin donant la roba mentre l'estens, o que fessin (ehem) pastissos amb tu … però res és perfecte 😀 Això si, puc presumir que no van veure mai Bola de Drac Z.

  2. Anonymous ha dit:

    Ui, ui, ui!!!! Mira, Joan … els meus fills, a part de ser els millors del món, a l'escola han anat "tirant i passant" com molts de nosaltres fèiem fa tres dècades … amb l'únic desavantatge d'una laxitud de l'exigència de l'esforç i del rumieig mental … però això no és tant sols un "defecte" del sistema educatiu actual. Cal afegir-hi tota la revolució tecnològica dels darrers anys,… Aquest és el món actual. Resignació? No, però tampoc aquest desànim. La vida l'hem de gaudir. Veient teletubis, boles de drac, conans, heidis, marcos, mazinguers z, correcamins, popeyes, barrufets, disney's, o el que calgui …. Tots els missatges subliminals d'aquestes sèries són justament això: subliminals. No els magnifiquem!!! No cal tenir-ne tanta prevenció. I si a qui ens preocupa és a nosaltres, pares la solució és ben senzilla: posar-nos les piles i dedicar-los-hi el nostre temps … si els hi fem bones propostes alternatives segur que les accepten … i si no doncs a voltes també cal saber-se imposar, això sí amb propostes que després d'una arrancada a contracor acabin satisfactòriament … i fins i tot amb agraïments explícits.Apali, el que fa l'experiència, Joan!!!!Hahaha, no pateixis tant i gaudeix-ne, sigui amb teletubies o sense!!!! Tens unes filles encantadores!!!!!Una abraçaaaaaaaaaaadaa!!!! Hahahah

  3. Joan Calsapeu ha dit:

    Ep, ep, ep, Clídice, que el Coyote i el Correcaminos no són nens!Anònim, no puc retrucar res que dius, perquè ho subscric tot. En realitat els teletubbies no em fan patir gens -aniria ben arreglat si això em fes patir!-. Era broma. Una aferradeta!

  4. Josep Porcar ha dit:

    Qui ha dit resignació? Resign… Res… R…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s