L’evolució dels afectes




Les demostracions d’afecte tendeixen sempre a la mínima expressió. I no és cosa que haguem de lamentar, perquè és llei de vida, que en diuen. Quan arribo a casa, la caganiu [setze mesos] s’afanya cap a la porta entrebancant-se amb les cames, els braços oberts i una rialla en els llavis, i se m’aferra a les cames com una pegellida, el cap enfonsat entre els genolls. És un moment de felicitat suprema, l’orgasme de la paternitat, el calfred d’amor més intens que he tingut i tindré mai. Però és efímer.

Perquè, després de l’abraçada amb la menuda, vaig a l’encontre de la pubilla [tres anys i nou mesos], que mira dibuixos arrepapada en el sofà i no es pren la molèstia de desviar la mirada per fer contacte visual amb son pare. Li dic bon dia i no em respon. Insisteixo i ella s’hi torna i m’enfloca: “Deixa’m!, no em miris!”. Jo que l’assalto amb un petó furtiu, “aaaaaaaaai!”, fa ella amb cantarella de puja, la deixo per verda i m’esquitllo cap a la cuina.

D’una vivència a l’altra hi ha només dos anys i sis mesos. És ben bé que l’amor entra de seguida en la fase, tan llarga, de l’endreçada contenció. No hi ha sentiment tan encès que no s’encamini a la quietud, ni passió que no es vesteixi d’indiferència per aparentar serenor. Massa que ho sabem, això, tocant a les relacions adultes. Però sovint ens passa per alt que, en els fills, la necessitat de demostrar afecte també cola avall molt, massa de pressa.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Paternitat. Filles. La vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a L’evolució dels afectes

  1. Anonymous ha dit:

    Un apunt molt enquiridor, plerer d'emoció i vivència. Permetre'm però una esmena: Les manifestacions d'afecte, al meu modest parer, són ondulants al llarg de la vida. En una època tendeixen a la mínima expressió, potser, però també és cert que remunten amb el pas dels anys i en funció de diferents circumstàncies vitals. Per exemple quan et topes amb la vellesa, amb la malaltia, afrontant situacions que ens superen i ens aclaparen, l'única resposta vàlida és la manifestació d'afecte. Just aleshores en prens consciència i adquireix un major valor. La maduresa potser ens en resta espontaneïtat i generositat … però tard o d'hora retorna. Amb els fills, en canvi, és un mecanisme més de creixement i de reafirmació de vincles que ha de patir alts i baixos per atendre les pròpies configuracions personals. Saber-ne ser conscient d'aquest procés és el primer pas per fer-les créixer i també per aprendre a ser més generosos i entendre que està en les nostres mans el poder de manifestar-les. Quin plaer rellegir-te!!I ara que ho dius, haurem de saber trobar també els nostre moment per mostrar-nos l'amistat que ens tenim!

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Amic, accepto l'esmena i la subscric. És cert, les manifestacions d'afecte són ondulants: de vegades reprenen, sobretot en situacions difícils. I, en el cas dels fills, hi deu haver una vàlvula que tapa i destapa el pas de l'afecte segons les necessitats psíquiques de la canalla. Quan són menuts i tapen la vàlvula -com el cas que conto de la Joana-, la veritat és que fan riure i tot.I aquest moment que dius, el trobarem quan vulguis! Una abraçada.

  3. Un apunt tan dolç com agredolç. Gràcies.

  4. Clidice ha dit:

    és el que toca, però no pateixis, les mosses tendeixen a ser carinyoses amb son pare fins ben grans (bé, ara que hi penso, jo no :P). les mares perdem els xicots abans.

  5. larosadesang ha dit:

    M'ha agradat molt aquest post, m'ha tocat, i tot i no ser pare sóc oncle i òbviament fill i ho he experimentat per activa i per passiva. Però no et preocupis, com diu la Clídice, les nenes acaben portant sempre els pares en safata, i tu en tens dues!

  6. Anònim ha dit:

    Hola papa, soc la Joana i m’agrada molt tot el que escrius de nosaltres gràcies!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s