‘El Testament d’Alcestis’, de Miquel de Palol

La narrativa de Miquel de Palol fa mitja por. Però és una por injustificada, nascuda sobretot de la mandra que se’ns ha inculcat a l’hora d’abordar la complexitat. La major part de les novel·les de Palol van veure la llum als anys noranta, quan el facilisme senyorejava a les lletres catalanes. No eren bons temps per a la novel·la intel·ligent i esforçada, de saó cultural fonda. Eren anys frívols, temps de nihilisme superficial i pueril. No és fàcil curar-se de tanta beneitura. ¿Ens n’hem curat? Jo diria que encara no, i pel que fa al cas les novel·les de Palol són una medecina estupenda.

Dit això, ja estic en condicions d’afirmar que en l’última novel·la de Palol, El Testament d’Alcestis, hi ha dos excessos que no em fan el pes. En primer lloc, algunes frases massa llargues: a la pàgina 413 n’hi ha una de cent quaranta-vuit paraules que s’estira al llarg de catorze línies. Dir-la en veu alta provoca un holocaust cardiorespiratori, i fer-la mentalment, un col·lapse cognitiu. A mi això no em va bé, però per sort no se’n troben gaires, de tirades així. En segon lloc, hi ha alguna descripció massa prolixa: a les pàgines 407-410, la veu narradora descriu un Castell d’Escacs Tridimensional, d’uns tretze per tretze metres de costat, un giny sofisticadíssim, tots els ets i uts del qual se’ns desgranen al llarg de quatre pàgines… que es fan llargues com les peroracions de Carmesina en el Tirant.

Però aquestes pegues, o obstacles, són anecdòtics. La magnificència del relat els compensa a bastament. Perquè El Testament d’Alcestis és una novel·la formidable, un monument literari destinat a perdurar. La trama és complexa, però un no s’hi perd (i si es perd, es reubica de seguida). Un seguit d’històries connexes per filaments molt prims es van descabdellant davant un auditori selecte que evoca, viu o reviu les grans passions de la humanitat (els diners, el poder, el sexe, la sentimentalitat, el sentit) i assisteix a un carnatge de valors que semblaven sòlids i no ho són gens, sobretot el de la bondat:

“Tantes vegades l’aspiració a la bondat no és més que supèrbia i vanitat disfressades, tantes vegades voler ser bons, i encara més creure que en som més que els altres, ens permet portar-nos com depredadors!” (p. 661-662)

Formalment, tot és un joc: el Joc de la Fragmentació. Però la mort inesperada d’una de les jugadores, l’Aloysia, fa que es posin totes les energies de la Cosa al servei d’un objectiu: ressuscitar la morta. El sexe descordat i l’humor càustic ajuden, i molt, a solcar les 676 pàgines de la novel·la:

“Abans de cofar-se’ls, els Senyors de la Mort practiquen amb els vençuts destacats la Rialla de la Llengua Dura Escopidora, o sigui follar-se el cap tallat per la tràquea traient la cigala per la boca.” (p. 616)

I ben aviat es fonen les fronteres de tot plegat, del joc i de la realitat, del passat i el futur, de la bondat i la maldat; i la confusió de tot fa que tot sigui pensable de nou, que esferes de la realitat que romanien incomunicades trobin un vas per comunicar-se, i que aquest trànsit instaurat momentàniament doni una oportunitat al miracle. Una novel·la extraordinària.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Miquel de Palol. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s