La prova més dura

Qui es va empescar la verba dels collons que fa “a l’estiu, tota cuca viu” era un mentider i un cínic. La realitat és més aspra: a l’estiu hi ha cuques que rebenten. Com un servidor. Divendres la pubilla va acabar el casalet i ara s’estarà per casa tot lo dia fent costat a la caganiu, que només té tretze mesos i vint-i-un dies. Juntes són com un carro de foc que et passa i et repassa pel damunt fins que se’n van a jóc. Expectativa de lectura: 0,3 (quan les nenes bequen). Expectativa d’escriptura: 0,1. Expectativa d’estudi: 0,2. Expectativa que em deixin en pau: 0. Expectativa de sortir uns dies fora: 0,4 (tres dies a Bagà i gràcies). Fins despús-ahir encara em vaig poder refugiar en el British American de Mataró fent un intensiu d’anglès als matins; però s’han acabat els confits.

Ara toca afrontar la prova de supervivència més dura: l’estiu despull i cru, sense coartada i amb nenes en sessió contínua. Piscina, parc, mosquits, rebequeries, ploralles, síndria, bixicleta, gelats i anar per l’ombra. I, en fer-se les onze de la nit, sostenir un llibre i observar les ratlles com rellisquen en el tobogan de paper, les parpelles que pesen i s’estimben, el clapit sord del volum que cau a terra.

[¿I si un recés de quatre dies en un monestir? Enyoro la solitud (la meva nòvia de sempre)… En el magí ha brotat ara mateix, sense esforç, un text per al meu epitafi: Per fi he trobat temps per dir això.]

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en La vida. Filles. Estiu. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a La prova més dura

  1. Anonymous ha dit:

    mira noi, doncs no haver tingut filles, que elles no en tenen cap culpa de tenir un pare com tu.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Tens tota la raó: elles són innocents.

  3. Anonymous ha dit:

    Pobres nenes. En ma vida mai no havia vist una ostentació d'egoisme tan pornogràfic com aquest.

  4. Anonymous ha dit:

    Es veu que hi ha gent que no té sentit de l´humor, eh, anònim!M´ha agradat aquest apunt, segur que les teves filles s´ho passen de conya amb el seu pare.Imma

Deixa una resposta a Joan Calsapeu Cancel·la la resposta