La claror dels planetes extingits

António Lobo Antunes fa dir, a una de les protagonistes insomnes d’Ahir no et vaig veure a Babilònia (El Gall Editor, 2008), el següent: “El meu marit es va jubilar […] va treure la cadira del despatx i la va acostar a la finestra per examinar els planetes extingits”. L’home persisteix, “amb l’esperança que un nou planeta extingit il·luminés l’hort i adonant-se que els planetes acaben com han acabat el cobert, la benzinera, els camps…”. Els gossos de la casa també hi tenen tirada, per tal com “tornen enfredorits, tossuts, a la porta del garatge sota la claror, deia ell, dels planetes extingits”.

La imatge em sembla formidable: naixem, ens esbellussem, concebem projectes i arriba un moment en què comencem a viure de la claror de coses que ja no hi són. Talment els planetes que no existeixen però encara ens n’arriba la llum. ¿No ens passa i ens ha passat i ens passarà, això, a tots? L’aparença d’un orgasme que no és, un amor amb coturns, una pretensió ridícula, aquell record que pentinem, les galivances que ajuden a passar la vida. Totes les formes de la fe, la il·lusió i l’esperança. De vegades la llum brolla de planetes que no han existit mai (el “kósmos noetós” de Plató, Déu o les colles divines, la ciutat aèria de Sant Agustí, les mònades de Leibniz, el materialisme històric, les metafísiques d’antany…) i també fan el fet.

De nit, els gossos a voltes observen la lluna i sempre ho fan amb la mirada més trista, com si beguessin la claror d’un astre perdut per sempre, i és llavors, quan fan aquesta estampa patètica, que s’assemblen a nosaltres. Com els gossos enfredorits, tossuts, de Lobo Antunes. (Per cert, gran novel·la.)

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en António Lobo Antunes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s