Incomunicació

M’assec al costat d’ella. Falten deu minuts llargs perquè arribi el tren –posat cas que sigui puntual. El banc és a l’ombra; poques passes enllà, el sol malla furiós l’andana. Amb prou feines si la conec: just de coincidir-hi en els passadissos i un dia en el menjador, que guerrejava contra un plat de mongetes amb cansalada. Em diu no-sé-què i mitja. Li demano si és de Barcelona.

–Sí, ¿que se’m nota?
–No dius els quarts.

Somriu. I m’explica que, per ella, els quarts són exòtics i els seus amics els estranyen; que quan va viure a Girona sí que els feia anar, però que no els va assimilar, i que ara, si vol dir l’hora amb quarts, no li surt de natural.

–Tot és posar-s’hi: la banya fa el costum –faig jo.
–Sí, però els meus amics no m’entendrien, i lo primer és comunicar-se.

La resposta se m’assenta com cinc litres de ratafia injectats de cop dins les venes i em travessa el cervell una ràfega de preguntes –totes políticament incorrectes– que per sort no arribo a formular: “¿Els teus amics, catalans o parlants d’alguna llengua romànica, són uns albercocs que no entenen què cosa vol dir un o dos quarts? ¿Que són uns beneits de set soles? I els barcelonins, així a l’engròs, ¿que són coixos del front?”.

Em responc mentalment que no, no i no, i sospeso la possibilitat que les preguntes no siguin les adequades. Tot això passa molt ràpid dins el magí. Em remeto a l’última observació de la col·lega (“lo primer és comunicar-se”) i li ensivello:

–Mentida. No ens comuniquem: gestionem les nostres incomunicacions. I si assumim això –que és una veritat de les grosses–, la identitat que la llengua transporta pren relleu i cobra una importància molt gran.

Ella em clava els ulls com si veiés un ornitorrinc amb barretina i em demana si duia preparada la resposta. Li dic que no, que de vegades em surten coses així i llavors he de córrer a anotar-les, però que sóc innocent. D’un plegat trenca de conversa i es dol del cansament i de tantes proeses avortades per falta de temps. M’ho diu a mi, però parla sola. Jo faig veure que l’escolto, el fesum flonjo i el posat de grumer, com si les seves paraules, en comptes de relliscar sobre la pell, em degotessin a dins.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Coses de la vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Incomunicació

  1. Clidice ha dit:

    carrer d'un poble, un noi d'uns vint-i-tants, de família catalana, catalanoparlant:- hola! em pots donar (?) l'hora?- tres quarts i mig de set.somriure dubitatiu, gest de despedida.- gràcies!fas dues passes. el noi s'adreça a la seguent persona:- hola! em pots donar (?) l'hora?és u ke ni a a l'àrea més poblada del país. o sigui que segurament aquesta és una batalla perduda. una més 😦

  2. Clidice ha dit:

    següent amb dièresi, no cal dir

  3. Joan Calsapeu ha dit:

    Clídice, em nego a donar-la per perduda: a l'institut on faig feina tots els adolescents -tots!- saben perfectament quina hora és tres quarts i mig de set. I n'hi ha molts que la diuen talment.

  4. Clidice ha dit:

    serà que aquí patim de baixllobregatitits aguda, en la versió més virulenta, doncs.

  5. Anonymous ha dit:

    Ostres, aquesta història em sona a un flirteig fallit a tres quarts de quinze!PD: Quan vulguis comunicar-te Joan el millor és la LLENGUA, física, oblida de les estratègies filològiques. ;D

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s