La magnòlia

Un dia que vaig tornar de Mallorca per visitar els pares em vaig adonar, de la terrassa estant, que faltava la magnòlia. L’arbre monumental, immens, talment un edifici, que s’alçava en un jardí o hortet, carrer del Doctor enllà, ja no hi era. Diu que el van tallar per fer cases en el solar on vivia, i que les dimensions del tità van fer impossible de trasplantar-lo.

Vaig ullar aquell tros de cel, buit sobre les cases i els turons, i em vaig empassar una volva de tristor. Perquè la magnòlia era una de les peces importants de la meva infantesa. En primer lloc hi havia la silueta, que feia la prominència més vistent de l’sky line d’antany, quan els hiverns eren freds i a l’estiu suàvem i la calça curta regnava de març a novembre. En segon lloc hi havia l’exuberància foliar del gegant, talment una muntanya verda de gerdor foscant, el fullam atapeït. I en tercer lloc hi havia els ocells que hi trobaven recer, l’escàndol que feien a trenc d’alba, la congregació de pler d’ales petites en el temple vegetal, talment fessin matines, la xerrameca estentòria que ressonava allà deçà; eren pardals, i quan sentien el tro d’una escopeta era de veure com prenien el vol tots a l’una, esglaiats, adunats com un eixam d’abelles que es desplaça fent un núvol compacte.

Totes les infanteses del món tenen el seu arbre. Jo en tenia tres: la figuera, que aombrava el safareig gran; el cirerer, que fou la meva escola d’escalada, i la magnòlia, distant i omnipresent, sonora, pictòrica, optimista. Els vaig perdre tots tres, però la magnòlia va ser el bastió darrer, ella va fer la caiguda més dolorosa i deixà un rastre d’absència que em persegueix fins avui, tants anys després. La recança de les dehiscències perdudes.

Abatut el colós, ¿quina fe m’ajudarà a fer-me gran?

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Infantesa. Llavaneres. Elegies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a La magnòlia

  1. Hola,Ens han agradat aquesta article i ens hem pres la llibertat de reproduir-lo:L'exuberància foliar del gegantSuposem que no us molestarà.Salut, gràcies i endavant.Amics arbres · Arbres amics

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Al contrari, Rafel. Moltes gràcies!

  3. Clidice ha dit:

    abatre un gegant d'aquests és criminal, una falta de respecte absoluta, serà que en fan falta moltes de cases! 😦

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s