El segrest de Joan Coromines

De Joan Coromines en sabem moltes coses, però em jugo un peix que, Maresme enfora, no teniu notícia del tràngol que va passar la seva família de Sant Pol estant. De fet, jo n’he tingut esment ara, llegint les saboroses Històries i llegendes de l’any vuit (2008), de Daniel Rangil, el primer volum del recull de cultura oral del Montnegre. La feta il·lustra molt bé el tarannà i la manera de fer del filòleg, així com la por dels segrestos que va fer patir moltes famílies des la darrera carlinada fins a ben entrats els anys vint del segle passat. I com que el passatge és breu, el transcric:

“Cap al 1926, 27 o 28, Coromines va estar tres dies desaparegut. La seva família estiuejava a Sant Pol i ell va marxar sol un matí d’excursió cap al Montnegre. A la nit no va tornar.

L’endemà tot el poble el buscava ja que el senyor Pere Coromines, pare d’en Joan, era un personatge molt important. La hipòtesi del segrest era la que més es comentava i tots els esforços per trobar-lo van ser debades.

El pare i una colla de santpolencs va arribar fins al monestir de Roca Rossa, abandonat de feia segles i que tenia fama de ser un amagatall de bandolers, però ni rastre.

Quan ja ningú comptava trobar-lo, el migdia de diumenge, quan tothom era a missa, alguns van veure que arribava absolutament tranquil i aliè a tot el rebombori que havia causat la seva absència. Alt com un sant Pau, la seva presència no va passar per alt a ningú.

No hi havia hagut ni segrest ni res que s’hi assemblés. Senzillament, en Joan s’havia engrescat en les caminades pel Montnegre i havia allargat la seva excursió tres dies.”

(Daniel Rangil, Històries i llegendes de l’any vuit, 1a ed., p. 74)

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Daniel Rangil. Joan Coromines. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El segrest de Joan Coromines

  1. Jesús M. Tibau ha dit:

    fets curiosos que fa gràcia conèixer

  2. CALPURNI ha dit:

    És per a imaginar la cara de sorpresos que tindrien tots, els del poble i la del mateix Coromines.

  3. Anonymous ha dit:

    Inimaginable avui en l'era dels mòbils.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s