Rosa Leveroni i la immortalitat

Escriu Leveroni: “Mai he sentit la pruïja –humilitat, orgull?– d’ésser immortal ni d’ocupar cap ratlla en els manuals de literatura. Si he escrit i escric encara versos és per una pura necessitat interior […] I crec que això té molt poc interès pels altres. I sols pel meu goig sento orgull per la feina ben feta. No sento cap recança, per tant, d’escriure en una llengua que potser està destinada a morir i sé, a més, que no puc escriure en cap altra; ni m’interessa. Però haig d’afinar més en la sinceritat. He escrit per una pura necessitat interior, però sempre per a fer patent a un altre el meu jo. Un cop aconseguit això, necessitat immediata, urgent i dolcíssima, per què ha de preocupar-me la immortalitat?”.

Si em permets, Rosa: Escriure no ens fa immortals. Però les paraules que escrivim, si són belles i eloqüents, si transporten veritat i són útils, viuen en el proïsme; i així, en certa manera, prorroguen una vida que uns altres s’encarreguen de sentir. És com donar un òrgan, abans de partir, perquè algú altre el visqui per nosaltres. ¿No deia Vinyoli que “el que perdura, ho funden els poetes”?

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Rosa Leveroni. Joan Vinyoli. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Rosa Leveroni i la immortalitat

  1. Joan Calsapeu ha dit:

    I tant que m'interessa. N'he llegit uns quants apunts i he enllaçat el web en el bàner de la Leveroni. Gràcies, Abraham.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s