Rosa Leveroni, cent anys

Aquest mes d’abril es compleixen cent anys del naixement de Rosa Leveroni (Barcelona 1910 – Cadaqués 1985). És una excusa magnífica per a tastar i conèixer la seva obra, que roman en un oblit injust. Leveroni pertany a la «generació sacrificada», els escriptors que abans del 1939 s’havien donat a conèixer amb un o pocs volums i després fan una obra marcada pel tràngol que passa el país. És el cas de Salvador Espriu, Rosselló-Pòrcel, Joan Teixidor, Agustí Bartra, Pere Calders, Joan Vinyoli i d’altres. Són els que, en paraules de Fuster, “asseguren i guien la continuïtat literària de Catalunya en la seva etapa més tètrica.”

Leveroni publicà dos llibres de poesia: Epigrames i cançons (1938), prologat per Carles Riba, i Presència i record (1952), amb pròleg de Salvador Espriu. La compilació de la seva Poesia, prologada per la Capmany, aparegué el 1981, i la dels Contes, el 1985. També s’han publicat les Confessions i quaderns íntims (1997), una selecció de textos dietarístics de tema amorós -el destinatari de les confessions és Ferran Soldevila, i el dels quaderns, Riba-, i l’Epistolari (1998), que conté la correspondència que l’autora va mantenir amb Josep Palau i Fabre.

Els poemes de Leveroni són cabanyes poblades d’amor, dolor, nostàlgia, melangia i record; el mestratge de Carles Riba hi és ben visible. Escriu Natàlia Barenys al pròleg de l’Epistolari: “Leveroni es considera deixebla de Riba en poesia i no només li professa una gran admiració intel·lectual sinó també una afecció de filla enamorada del pare”. La poeta projecta una mirada pensarosa que va de bracet amb una emotivitat ferida, sovint convulsa. Escriu Palau i Fabre en una carta: “la seva poesia [es refereix a Epigrames i cançons] sembla nascuda d’haver reflexionat molt llargament sobre què cosa és la poesia, però hi ha un accent evident després de tot, alguna nota de sinceritat inconfusible i encara, raons molt més altes”. Una passió guita, desbridada, romàntica, mou els versos i les proses autobiogràfiques de Leveroni: “la voluptat em porta a la tendresa i la tendresa em retorna a la voluptat”, insisteix l’escriptora quasi a manera de divisa.

La poesia amorosa i la prosa íntima de Leveroni conviden a situar-la –escriuen Abraham Mohino i Enric Pujol en el pòrtic de les Confessions– “al costat d’una Emily Dickinson, d’una Katherine Mansfield, d’una Elizabeth Barrett, o d’una Sibilla Aleramo”. I és que l’amor, en la barcelonina, sempre va pel pedregar: “Leveroni té una gran facilitat per convertir en sofriment tot allò que toca, tot allò que pensa”, diu Natàlia Barenys. És cert, i l’escriptora ho proclama a les Confessions (que són un correlat exacte de la seva poesia amorosa): “Això és el turment, ja ho sé, és el dolor, però si el meu amor per tu fos plàcid i satisfet no seria res més sinó una vulgar aventura. Refuso l’aventura i accepto el dolor. […] Sense el dolor i la seva dignitat, no em restaria sinó allò que resta per als altres, posem per cas, en l’aventura d’Ovidi i Lespinasse: el grotesc, la misèria i el ridícul”. Sempre, però –escriuen Mohino i Pujol–, l’amor és un desencadenant de l’escriptura i, alhora, aquesta forma part de l’estratègia amorosa. Per mitjà de la literatura Rosa Leveroni seduïa els seus enamorats i, ara, també els seus lectors”.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Rosa Leveroni. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Rosa Leveroni, cent anys

  1. Mireia ha dit:

    No he llegit res d'ella, però fa setmanes que la blogsfera en parla, i força bé!

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Fa trenta anys que l'obra de la Leveroni és a l'ombra, en algun racó invisible. I penso que els historiadors de la literatura catalana hi tenen una part de la responsabilitat; per exemple, a la "Literatura catalana contemporània" de Joan Fuster, Rosa Leveroni apareix esmentada dues vegades, però el de Sueca no arriba a escriure'n una línia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s