"L’illa", de Giani Stuparich

A L’illa, de Giani Stuparich [Minúscula, 2010], el fill troba el pare malalt assegut a la riba, que pesca amb dues llinyes als costats i una altra a la mà; se saluden i mouen conversa sobre l’activitat que ocupa el pare, que intueix la presència d’un congre i diu: “A mi la pesca sempre m’ha apassionat. Em tranquil·litza: respiro aquest aire i em sembla que em menjo el mar, veig pondre’s el sol, les barques que es mouen en silenci, no penso; i mentrestant tota l’estona espero una emoció. Què vols més? Si tota la vida fos així…”.

Si tota la vida fos així, seríem déus. Uns déus imperfectes, però: incomplets, mancats… a l’espera d’una emoció. Una fretura que ens humanitzaria a la manera de les divinitats de l’Olimp, les quals, immergides dins l’avorriment etern, de trast en trast es procuraven diversió entre els humans i jugaven amb ells als jocs frívols del desig, la gelosia i l’amor. Ells també volien pescar un congre per vantar-se’n i evocar-lo, anys a venir, amb un somrís als llavis.

No som déus. Però n’hi ha que a voltes, a estones, hi retiren. El pare malalt de L’illa, que conserva “l’orgull d’home superior als fets, més fort que el seu mateix destí”, que en aquell moment es menja el mar i no pensa, seu a l’Olimp i hom diria que ho sap, i troba les paraules de dir-ho.

Per cert, bon llibre. Bo i breu.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Giani Stuparich. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a "L’illa", de Giani Stuparich

  1. Anonymous ha dit:

    Hola,l´editorial Miníscula la va ben encertar amb aquest llibre, ara traduït al català.Bon apuntImma

  2. David ha dit:

    Un gran llibre, com és costum en aquesta editorial.

  3. Núria Talavera ha dit:

    És un gran llibre, el vam comentar al club el mes passat i van sortir reflexions i comentaris ben interessants. Em va agradar que els clubaires confirmessin que la quantitat no té res a veure amb la qualitat de les obres. La llàstima és que no teníem encara la traducció en català, ens queda pendent 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s