Núvols que resignen mal temps

Anàvem o tornàvem de buscar bolets, la mare signava unes bromes grasses i deia, alçant la falç: “Aquests núvols resignen mal temps”. Altres vegades, de matí, mirava el cel de casa estant i anunciava: “Avui agafaré el xubasquero, que el cel resigna pluja”. Tots l’enteníem perfectament, perquè havíem après que resignar volia dir ‘mostrar senyals de’. Fins que un dia ho vaig dir jo i els meus catalaníssims amics van fer cara de nap. Servidor, disposat a defensar la meva trinxera, vaig obrir els diccionaris que tenia a l’abast (l’Alcover-Moll inclòs)… i res: tots els patracols recullen només els significats coneguts i generals (allò de ‘deixar un càrrec a favor d’algú’ i d’’acceptar passivament una contrarietat’).

Vaig donar veus i ningú em sabia donar notícia del vocable matern. Vaig concloure que era un idiolectalisme de la mare o un localisme terminal. Però no. Aquesta setmana he trobat quatre mataronines que es proclamen usuàries habituals (i de tota la vida) del verb resignar ‘mostrar senyals de’. I una d’elles em fa memòria que “a pagès, tothom sap que quan una vaca s’ajeu resigna pluja”. És vera: me’n recordo. Rectifico, doncs. El que encara no sé és si es tracta d’un localisme limitat al Maresme central o el mot és viu en altres comarques. Qui en sàpiga més que jo, em doni llum, sisplau.

El que sí que em veig amb cor de proposar és la gènesi del mot. Probablement es tracta del verb signar (‘assenyalar, indicar’) reforçat amb el prefix re. D’antuvi, una nuvolada devia signar mal temps, i la polisèmia del verb mogué els parlants a singularitzar-lo per mitjà d’un morfema intensiu. Perquè, a més de significar ‘acció duplicada’, re- significa ‘més intens’ (com és el cas de remarcar versus marcar, remembrar/membrar, remolest/molest, repolit/polit, repropi/propi, ressec/sec…).

L’invent ha funcionat tan bé que ha generat sentits figurats que transporten creences avials, com quan un ninó plora escandalosament i algú diu: “Aquest nen resigna un mal dia”. I més que el podríem estirar, si volíem: per parlar de la nostra història, per exemple. I és que, als segles XVI i XVII, els núvols que planaven sobre la nació catalana resignaven mal temps. I del XVIII ençà no ha parat de pedregar sobre la nostra llengua i cultura, sobre la llibertat i la dignitat dels catalans. Servidor no em resigno que una paraula tan bella es faci fum. I a la pedregada, tampoc.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Núvols que resignen mal temps

  1. Núria Talavera ha dit:

    M'ho passo teta amb aquests apunts filològics 🙂 gràcies

  2. Ricard Garcia ha dit:

    Joan, tinc el correu malaltó. De seguida que revifi, t'enviaré el que et dec. Una abraçada!

  3. Carme Julià ha dit:

    A mi, això de "resignar pluja…" em sembla d'allò més normal, ho he sentit molt a casa, però jo no et serveixo pel teu estudi perquè també sóc de llavaneres.

  4. Joan Calsapeu ha dit:

    Núria, la intenció és aquesta: compartir ignoràncies i coneixements i alhora passar-ho bé. Són poques les vegades que me'n surto. Gràcies!Ricard, no passis pena: no és urgent. Una aferrada pel coll.Carme, sí que em serveixes: em confirmes la vitalitat de la paraula. Ara, el que amollo en aquest apunt està lluny de ser un estudi! Besades.

  5. MontserratM ha dit:

    Jo, que sóc de Calella, també he sentit aquesta expressió des de petita de la meva mare, olotina, i del pare, barceloní. Els dos, però, vivien al Maresme des de petits. Una parenta olotina m'ha assegurat que ells utilitzen el verb "designar". Podria ésser que resignar sigui una deformació de "resignar".

  6. Joan Calsapeu ha dit:

    Montserrat, ets un sol. Ara ja sabem que el verb "resignar" ('mostrar indicis de') també és viu a l'Alt Maresme, i amb la forma "designar" també a la Garrotxa, i vés a saber si no és conegut també a Barcelona. Si confirmem l'extensió territorial del verb, haurem de fer una estirada d'orelles pòstuma a Antoni M. Alcover i a Francesc de Borja Moll per no incloure l'accepció al DCVB, i una altra a l'IEC per no incloure-la al Diccionari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s