Tabús, segadors i volanders

En el segon volum del Recull de cultura oral del Montnegre, Daniel Rangil aporta aquest testimoni d’un masover: “En dèiem colles de volanders perquè els segadors, com que havia passat la guerra, la gent tenia un reparo a dir aquesta paraula per l’himne dels catalans”. O sia, que durant la llarga postguerra s’evitava el nom de segadors -un tabú- i s’optava per un altre nom relacionat amb el volant, que era la falç grossa i de tall llis que s’usava per a segar. ¿Oi que és curiós?

És curiós i alhora és lògic. Perquè el control sobre el llenguatge és un dels requisits de l’opressió nacional. L’invasor ha de tabuïtzar les paraules de la tribu que són susceptibles de despertar la consciència nacional i l’esperit de resistència de l’ocupat; li cal prohibir els mots que són llevat de mals pensaments. Tota cultura genera inevitablement els seus tabús, però les cultures subordinades es mengen els tabús que l’invasor cuina per a elles. És com allò que deia Fuster sobre la política: els tabús que no fem nosaltres, els faran contra nosaltres. I des que ens tenen el peu al coll que ens els fan, i la cuina no para.

Als segles XVI i XVII era tabú parlar de censura i falsificació històrica a la Corona d’Espanya; al segle XVIII eren tabú les Constitucions catalanes; al XIX era tabú dir que els catalans no som espanyols ni francesos; en el franquisme ho era la mateixa nació catalana; als anys vuitanta del segle XX era tabú parlar d’espoli fiscal i d’independència; i avui, al País Valencià, és tabú dir llengua catalana i Països Catalans. El tabú és una cadena mental, una ombra que la por fa per dins. Acceptar-lo és debolir les paraules que ens proclamen i amb les quals ens autorepresentem, és abdicar la pròpia dignitat. Qui vulgui ser lliure, ha de ser coratjós i deseixir-se’n.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura popular. Daniel Rangil. Ocupació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s