Vògits, modolons i desfedors

Vet aquí tres paraules enigmàtiques que serveixen per a titular el segon volum del Recull de cultura oral del Montnegre, de Daniel Rangil. (El primer volum s’intitula Històries i llegendes de l’any vuit, i sembla que aviat apareixerà el que completarà la trilogia.) Rangil fa part d’aquella telerada de neorurals que als anys vuitanta van deixar enrere la ciutat i poblaren de nou molts masos abandonats. Aquells colons aprenien els oficis de pagès, ramader i bosquerol com s’aprenen aquestes coses: pecant d’ingenuïtat, fent errors a betzef, perdent la paciència i tornant pragmàtics. Rangil va superar la prova i es va incorporar a un món que s’esvaeix: fa cinquanta anys, a Hortsavinyà hi vivien centenars de persones; quan ell hi va arribar només quedava una família. I anys després es proposà de salvar el que restava de la memòria oral d’aquesta serra.

Els tres volums del Recull donen veu als darrers protagonistes d’aquest món extint, de les formes de vida ancestrals del Montnegre i de les paraules de dir-les. Oïu –llegir és una manera d’oir– les paraules. Guaiteu l’onclo Joan que rosega pa de brisa (1) mentre el matxo (2) dóna voltes en el vògit (3); no es vol torbar, que té el sarró a la quintana (4) i passa quimera que el gat marc (5) no li pegui arrambada. Som a l’agost, a l’era ja no hi ha modolons (6), el gra està ensacat, i la palla, entaforada al terrabastal (7). Al pic del migdia el bestiar està murriat (8) i fa una calor que et fon la melsa. Anit li ha costat adormir-se i ara pesa figues assegut en el pedrís; de tant en tant sent la barrumba (9) del marrà i s’eixoriveix. Li ve al cap que el mes que ve tocarà plegar les olives i que al desfedor (10) hi aviarà els fills, que tenen poca feina i bones cames.

L’onclo Joan pensa que la bèstia ja ha molrat (11) prou i que a casa el trobaran a faltar, així que desferma el mul, li cala les alforges i s’acanala pel camí de bast (12). Fent via cap al mas veu polla (13) bona, treu la picassa (14) i en un dir Jesús ja n’ha fet una feixina. Saliva només de pensar en els barbs i les anguiles que de bon matí ha tret de l’enfila (15), i és que enguany la riera baixa bé i de peix n’hi ha un farciguer (16), sobretot en els biots (17) que hi ha per sobre del molí d’en Ton, que es veu que el carcabà (18) els espanta i no colen avall. Quan passa pels volts de la poua de neu (19) saluda de lluny els boscaters que espelegrinen (20) a can Gol, en veu dos en el fato (21) que mengen botifarra i traguegen vi, no s’estan de re, fins el turut (22) duen, ple de sal, i un bon jornal que es fan, però “refosca, no els el canvio”, pensa l’onclo Joan, “perquè jo si vull estic a recobro (23) i ells han d’entomar pluja i vent, acaben rebentats i sovint han de fer nit en el bosc perquè casa seva és molt lluny.”
1. Pa que es feia amb la grana del raïm aixafada.
2. mul [és castellanisme].
3. Sínia; o el camí que fa la bèstia que gira a l’entorn de la sínia.
4. Peça de terra prop del mas.
5. Gat mesquer, geneta.
6. Piles de garbes apilonades de la manera adequada.
7. Sostremort fet amb barres i fustes sota teulat i que serveix per a tenir-hi palla, farratges i mals endreços.
8. El bestiar de preu quan està quiet i ensopit.
9. Esquella grossa.
10. Trull, molí de les olives (Rials de Pineda, Riu i Hortsavinyà).
11. mòlt [del verb molrar, ‘moldre’].
12. Camí per on pot passar una atzembla carregada amb alforges.
13. Pollancre.
14. Destral de llenyater.
15. Tresmall, trema o trama (art per a pescar peix de riu).
16. Gran quantitat, una mala fi.
17. Basses.
18. Recinte subterrani on està situat el rodet del molí d’aigua.
19. Els pous de glaç són masculins; les poues de neu, femenines.
20. Arrencar el primer suro de les alzines sureres.
21. Indret, dins el bosc, on la colla de boscaters hi té tot el que necessita (aliments, eines, foc, jaç…).
22. Tros de canya tallat curt; els boscaters el feien servir com a saler.
23. Estar arrecerat, fora de l’acció de la intempèrie.
Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura popular. Daniel Rangil. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Vògits, modolons i desfedors

  1. Clidice ha dit:

    Déu n'hi doret quina feinada! sort que encara queden persones que serven el testimoni d'allò que perdem sense remei!

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Sí, persones com en Rangil es mereixen una acció de gràcies com aquelles que se senten a les catedrals. La millor manera d'agrair-li la feinada és comprar el llibre… i, potser, buscar la manera d'habilitar algunes paraules per a dar-los vida nova. Vull dir que, si fem "piular" el twitter, una cosa o altra hem de poder fer amb el vògit o els modolons, no?

  3. Dani ha dit:

    Moltes gràcies, Joan, pels teus amables comentaris i per concentrar en poques línies un munt de paraules que no hauríem de perdre.A les acaballes del franquisme havia sentit parlar dels subversius germans Calsapeu de Mataró. No sé si tu n'ets un o n'ets un fill.Salut i independència.

  4. Joan Calsapeu ha dit:

    Gràcies a tu, Dani. Ara mateix estic llegint les "Històries i llegendes de l'any vuit", i m'ho estic passant pipa.Pel que fa als Calsapeu de Mataró… jo sempre he sigut poc o molt subversiu -com tu, em sembla-, però no sóc cap d'ells. Passa que jo abans em deia Cabot Calsapeu, però en morir mon pare vaig invertir l'ordre dels cognoms. Entre això i que ens hem traslladat a Mataró, tot quisqui em confon amb en Joan Calsapeu-Layret. I ara, doncs sóc una mena de nouvingut al clan dels Calsapeu capgrossos, un Calsapeu esbiaixat com si diguéssim. En fi, què hi farem: jo m'ho he buscat. Més em valdrà fer-ne un resum, d'això, en el perfil del blog, perquè si no sempre estaré donant explicacions.Salut i independència!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s