L’enigma més gran

Crec que tenia catorze anys quan vaig decidir que viure no té solta, i en canvi morir sí. Tantes vegades que he sopat i res no ha fet trabucar aquell axioma. Sóc allà mateix, si fa no fa. La mort s’entesta en la seva infinita coherència i la vida s’escarrassa com una incongruència inacabable, buida de tota teleologia. Han passat els lustres i he mudat la disposició d’esperit, la manera de posar-m’hi, però no la consideració última de la vida i de la mort. Continuo pensant (i sentint) que morir és tornar: tancar el cercle, reprendre la quietud, restaurar el no-res. Relinquir la masoveria. Que Déu estigui sol i no tingui amb qui jugar i se suïcidi de pur avorriment.

Vivim contra la lenta desaparició de les coses, contra la lògica del món -i perdem sempre, esclar. La febre de viure ens empeny riu amunt, vers el lloc de fresar i extingir-nos; el cor ens és la ganya de dins. Joseph Conrad expressa quelcom de semblant en aquest passatge inspirat d’El cor de les tenebres: “La vida és ben rara, un arranjament misteriós de lògica despietada per una finalitat fútil. El màxim que se’n pot esperar és un coneixement de tu mateix, que arriba massa tard, i una collita de retrets inextingibles. Jo he lluitat contra la mort. És la lluita menys emocionant que us podeu imaginar. Té lloc en una indiferència impalpable, sense res sota els peus, sense res al voltant, sense espectadors, sense clams, sense glòria, sense el gran desig de la victòria, sense la gran por de la derrota, en un ambient malaltís de tebi escepticisme, sense gaire fe en el teu propi dret, i encara menys en el del teu adversari. Si aquesta és la forma d’última saviesa, llavors la vida és un enigma més gran del que ens pensem”.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Joseph Conrad. Microassaig. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’enigma més gran

  1. Clidice ha dit:

    i, tot i això, ens entestem a viure, com més millor, i en fer vides i més vides. Em sembla que, pels vols dels 14 i els 15 deu ser l'edat de creure en la mort. Un post fantàstic gràcies 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s