Engarristar-se

La Montse, que és de Bagà, em fa saber el verb berguedà engarristar-se, que significa ‘enfilar-se amb dificultats, fent ús de les mans i els peus, per un lloc que fa pendent’. El significat és molt semblant al de grimpar, però no és el mateix, perquè aquest és un terme exclusivament muntanyenc, i engarristar-se no. Un nen petit, per exemple, s’engarrista sofà amunt i cal córrer a treure’l d’allí, que podria caure i prendre mal. L’home de la Montse, en Joan Carles, és de Barcelona, ha après la paraula i la fa servir -si més no a casa. Vet aquí un mot prepirinenc que ha baixat a Barcelona i malda per fer-hi arrels. Ja ho sé que ho té difícil, però en Joan Carles l’ajuda, i si arribaven reforços, vés a saber on pot fer cap el bellíssim vocable berguedà. (De moment, en Titot el diu en una cançó del DC Ara mateix.)

Però és que, a més, engarristar-se és un mot nimbat de misteri. ¿Quina etimologia deu tenir? ¿D’on ve? A l’Alcover-Moll no hi és, ni a cap dels diccionaris catalans que tinc a mà. Però en el Dicionari General Occitan (referit especialment al llenguadocià) de Lois Combas (à. Cantalausa) trobo el verb engarrir, intransitiu, amb els significats de ‘punyir, escometre, excitar’, per un vent, i ‘turmentar, fer patir, irritar, agrir, irar’, per un altre vent. Podria ser que antany els berguedans s’engarristessin per indrets aspres i desavinents, i llavors ja tindríem una connexió probable amb el verb occità. D’altra banda, la paraula té un aire preromà, per tal com sembla contenir el lexema iber KAR ‘pedra, roca’. Si és així, té solta pensar que engarristar-se devia voler dir ‘grimpar muntanya amunt’, i que l’arribada del gal·licisme grimper hauria desplaçat el verb antic en els seus dominis muntanyans. I potser és per això que avui els infants del Berguedà (i algun de Barcelona) s’engarristen pel sofà.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Engarristar-se

  1. Anonymous ha dit:

    És un fet que els càtars es van engarristar per terres cerdanes i berguedanes en la seva fugida d'Occitània i van anar a fer cap a Queralt… Que bonic que és engarristar-se pels tombants de la llengua, eh?Joan Carles

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Hola, Joan Carles.Que el verb "engarristar-se" deu ser un occitanisme em sembla bastant clar. En canvi, l'etimologia que proposo és incerta; si trobés, en celta o en iber, traces d'un lexema GARRI, canviaria la hipòtesi. Perquè bé que tenim "esgarrifar, esgarriar i garriga", en català; i "garrissa, garric, garrissal i garrissòl", en occità.Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s