El mac de fer trons

El mac de fer trons era (cito literalment l’Aportació pitiüsa al DCVB, d’Enric Ribas) un “mac [còdol] que hi havia antigament a les places dels pobles de les Pitiüses, davant les esglésies, i que servia perquè els hòmens s’hi esbravassin tot disparant-hi les seues armes de foc, quan anaven enutjats per qualsevol motiu, i especialment per raons amoroses”. I d’aquí la parèmia “Prendre algú pel mac de fer trons” (‘prendre-la amb algú’).

Malauradament, a Eivissa i Formentera no hi ha restes d’aquesta versió pètria del boc emissari o expiatori, o ase dels cops. Però no sorprèn la seva existència, perquè totes les cultures han generat un o altre dipositari de les culpes o les males baves individuals i col·lectives; i diu molt a favor dels eivissencs que hagin triat, a aquest efecte, una pedra (en comptes d’un jueu, un gitano, un tutsi o un cristià). La democràcia, la civilitat i els drets humans han servit per a domesticar aquesta pulsió fins a fer-la inofensiva, cosa que el món dit occidental ha fet per mitjà de l’esport (rugbi i futbol, sobretot). La figura de l’àrbitre ha estat una troballa providencial: un senyor s’infiltra en el camp disfressat d’escarabat, es beu la mala llet de centenars de milers de persones -sense tornar-s’hi!-, encabat cobra pel servei i ala, l’un content i la bèstia esbravada.

Però hi ha societats que no n’han sabut; països que, a pesar del vernís de modernitat que mostren, no han après a sublimar l’agressivitat i la gestionen de manera agra i primitiva. Espanya, per exemple: un ens que projecta tones de violència verbal contra un o altre fetitxe malèfic de carn i ossos. Arzallus n’era un. Carod el va rellevar. Ara n’hi ha dos, de macs de fer trons: Laporta i Montilla. En el cas d’en Jan és normal, ja se sap. Però que en José li faci costat i es parteixin les pulles… vol dir que a Espanya no entenen res de res, que estan estabornits. I que ja som al cap del carrer.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura popular. Nacionalisme espanyol. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El mac de fer trons

  1. Clidice ha dit:

    diuen que només ens en riem d'aquells a qui envegem i ofenem a aquells a qui tenim por. N'hi ha que ni amb el "derecho de conquista" ho poden suportar.

  2. Jaume Viladric ha dit:

    Cada dia em sorprens més. Quina filigrana. Una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s