Ja ho sabíem, que ens abocarien el carro damunt. Des que el procés d’independència va començar oficialment, la tardor del 2012, sabem que l’Estat espanyol ens dispararà amb un gros arsenal d’amenaces, de mentides i de veritats. Ens havíem preparat per ventar-nos aquelles mosques, però no aquestes (les que fan mal de debò). Ho sabíem: qui tingui la cua de palla, que s’aparti, vam dir, i els que s’havien d’apartar ho van fer a poc a poc, però la cuassa de Jordi Pujol feia nosa es posés on es posés.
No disculpo, ni perdono, Jordi Pujol. No es pot cridar vi i vendre vinagre. El president d’un país, si vol predicar, ha de fer-ho també amb l’exemple. I si el país es diu Catalunya, la probitat de qui el representa ha de ser doble, perquè una nació sense estat que malda per guanyar llibertat necessita uns polítics sobre els quals no es pugui exercir xantatge: homes i dones rectes, de butxaca irreprotxable, a prova de l’inspector fiscal més lligamosques. Catalunya mereix i necessita polítics així. No tots han estat a l’altura.
¿Quantes vegades la carpeta sobre els diners opacs de la família Pujol ha condicionat les negociacions entre els governs català i espanyol? ¿Quantes renúncies han tingut motivacions inconfessables? ¿Què en sap d’això Duran i Lleida? ¿Ens ho contaran, un dia, o ho haurem d’imaginar? La veritat pica, però cura. Tota aquesta gent que s’aferrava a la idea que Catalunya és menys corrupta que Espanya, França o Itàlia deu haver caigut del cavall: benvinguts a la dura terra.
¿I què es pensaven? El cas Palau és una història grotesca que supera totes les òperes bufes italianes sobre lladres d’etiqueta. ¿I els comptes de birliqui-birloqui del Fòrum de les Cultures? Un país on passa això és una paella bruta. Arribats aquí, no podem sinó desitjar que es descorrin les cortines, que se sàpiga tot, que cremin totes les cues de palla, que es desencadeni la tragèdia i que operi la catarsi. Que sigui ara, la tempesta. Vomitem. Que ploguin gripaus. Sobreviurem a la part pitjor de nosaltres i farem cap al 9N lleugers d’equipatge.
UCRONIES 
Completament d’acord. Interessant l’article al seu blog d’Inyaqui Anasagasti http://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/2014/07/la-diferencia-entre-pujol-y-el-rey-en-relaci%C3%B3n-a-sus-cuentas-en-el-exterior.html
Salut i endavant! Justament, això, és el que no ens ha de parar.
¿T’imagines, Clídice, que construíem el nostre Estat sense haver fet aquesta catarsi? Tindríem mala peça al teler, començaríem amb mal peu, donaríem la raó als qui diuen “de moliner mudaràs, però de lladre no escaparàs”. No: la independència serveix, també, perquè sigui difícil que això torni a passar; i perquè, si passa, la justícia sigui igual per a tothom.
No com ara, com bé diu Anasagasti: “Es bueno recordar lo que ocurrió el año pasado cuando se encontraron cuentas en Suiza [del rei Juan Carlos], herencias no declaradas [del rei Juan Carlos] y opacidades varias [del rei Juan Carlos]. La justicia no actuó. La agencia tributaria no actuó. Las Cortes no actuaron pues no se nos dejó preguntar nada sobre este asunto. La prensa dejó el caso”.
Que el nostre sistema és, o pot ser, tan corrupte com qualsevol altre no hauria d’escapar a ningú, i reconec que, essent-ne conscient, i tot i ser independentista fins a la medul·la, em sentia, cada cop més, resistent a la independència per la qual lluito. I era això, el coneixement que, tal i com anàvem, en aconseguir l’objectiu no hauríem canviat res. De lladres n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà, per això els fa l’ocasió, i no en va tenim la dita de qui remena oli els dits se n’unta, però si som capaços, al darrera d’aquests tràngols, de crear un estat amb uns mecanismes reguladors prou poderosos, crec que m’abellirà ser-ne ciutadana. Més que res per deixar de pensar-hi. Altrament seria molt decebedor.
doncs sí, lleugers d’equipatge.
però fotre l’estat que ens roba, és un plaer, l’estat que legitima els lladres, banksters i començant pels seus propis dirigents…